Martin Luther King

Martin Luther King (Atlanta, 15 de gener de 1929 - Memphis, 4 d'abril de 1968) va ser un pastor nord-americà de l'església bautista2 que va desenvolupar una tasca crucial als Estats Units al capdavant del Moviment pels drets civils per als afroamericans i que, a més, va participar com a activista en nombroses protestes contra la guerra del Vietnam i la pobresa en general.
Per aquesta activitat encaminada a acabar amb l'apartheid nord-americà i la discriminació racial a través de mitjans no violents, va ser condecorat amb el Premi Nobel de la Paz3 el 1964. Quatre anys després, en una època en què la seva tasca s'havia orientat especialment cap a la

oposició a la guerra i la lluita contra la pobresa, va ser assassinat a Memphis, quan es preparava per liderar una manifestació.
Luther King, activista dels drets civils des de molt jove, va organitzar i va dur a terme diverses activitats pacífiques reclamant el dret al vot, la no discriminació i altres drets civils bàsics per a la gent negra dels Estats Units. Entre les seves accions més recordades estan el boicot d'autobusos a Montgomery, el 1955, el seu suport a la fundació de la Southern Christian Leadership Conference, en 1957 (de la qual seria el seu primer president), i el lideratge de la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat, el 1963, al final de la qual pronunciaria el seu famós discurs "I have a dream" ('jo tinc un somni'), gràcies al qual s'estendria per tot el país la consciència pública sobre el moviment dels drets civils i es consolidaria com un dels més grans oradors de la història nord-americana.
La major part dels drets reclamats pel moviment serien aprovats legalment amb la promulgació de la Llei dels drets civils i la Llei del dret al vot.

King és recordat com un dels majors líders i herois de la història dels Estats Units, i en la moderna història de la no violència. Se li va concedir a títol pòstum la Medalla Presidencial de la Llibertat per Jimmy Carter el 1977 i la Medalla d'or del congrés dels Estats Units el 2004. Des de 1986, el Dia de Martin Luther King Jr és dia festiu als Estats Units.

Víctor Jara

Víctor Lidio Jara Martínez (1932-1973), conegut com Víctor Jara, va ser un músic, cantautor, professor, director de teatre, activista polític i membre del Partit Comunista de Xile.

La figura de Víctor Jara és un referent internacional de la cançó protesta i del cantautor. A causa de la seva militància, va ser torturat i assassinat en l'antic Estadi Xile (anomenat actualment Estadi Víctor Jara com homenatge) per forces repressives de la dictadura d'Augusto Pinochet, poc després del cop d'Estat que va enderrocar el govern democràtic de Salvador Allende, l'11 de setembre de 1973.

Les ciéncies aplicades als drets humans

És de suposar que ja sabem de on venim, com ens formem, com ens desenvolupem i quan comença una vida; encara, que avui dia, aquest últim aspecte és el que menys es pren en compte, ja que l’abort no és una cosa mal vista avui dia.

Segons alguna gent, no es reconeix que hi hagi vida fins als dos mesos, però per saber com funciona tot això, ens hem de remuntar al principi, d’aon sortim.

Per donar una mica de base científica, s’ha de saber que les dues cél·lules reproductores són l’espermatozou en l’home, i l’òvul en la dona. Aquestes dues cél·lules, contenen justament la meitat de cromosomes que té un ésser normal com nosaltres, i, lògicament, per formar-ne una de complerta, s’han d’ajuntar. Quan els espermatozous ja han estat ejaculats, i estan amb l’òvul, el que intenten és penetrar-lo per arribar a unir els dos codis genètics, i aquí és quan la vida comença, a partir de que els dos nuclis de les cél·lules reproductores s’han fusionat.

Finalment, la gent creu el que vol, i com hi ha gent que no es pren en serio l’acte sexual, dons passa que sense voler estan creant una nova vida, i això provoca la major quantitat d’avortaments artificials avui dia.

La música de protesta

La canción no es únicamente un tipo de arte, sino que es una manera de expresarse que durante el siglo pasado se utilizó mucho tanto para la reivindicación para los derechos de la gente de color como para acabar con la guerra de Vietnam.

En 1955 Rosa Parks, una mujer de color desafió la autoridad representante en la zona para personas blancas, esto originó todo el movimiento para reclamar los derechos de las personas de color. Dirigido por Martin Luther King, para apoyar este movimiento, Martin pidió ayuda y le ayudaron diferentes cantantes.

Durante esta época, el principal músico de canciones de protesta fue Bob Dylan, el cual pasó la canción de protesta del folk al rock y extendió la mentalidad de que la pluma es más fuerte que la espada. Pero Dylan se Cancer que el encasillèsin en el papel de las canciones de protesta y con la canción "the time they are achanging" dejó claro que quería cambiar.

También se hicieron canciones para expresar la opresión de los indios americanos "Rusty cage".

Peter Gabriel con la canción "Kol" es una canción en denuncia del asesinato de Kol, esta canción suponer un proceso de cambio.

Se realizó un concierto contra el apartheid sudafricana y para reclamar la liberación de Nelson Mandela y más tarde, para celebrar su salida de prisión.

En Vietnam:

La música en este conflicto intento transmitir su opinión en contra de la guerra idemana que no sigan sacrificando vidas por nada.

Los soldados durante la guerra también escuchaban las canciones, que les motivaban para tener la esperanza de que llegarían a casa.

Fueron estos mismos soldados, que al llegar a EEUU también se posicionaron en contra de la guerra, ya que habían vivido un infierno.

10 mejores canciones de protesta:

1. JOHN LENNON - Give Peace a Chance

2. PINK FLOYD - Another Brick In The Wall

3. BOB DYLAN - The Times They Are A Changing

4. THE ROLLING STONES - Street Fighting Man

5. RAGE AGAINST THE MACHINE - Killing In The Name

6. CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL - Fortunate Son

7. THE CLASH - I Fought The Law

8. PATTI SMITH -  People Have The Power

9. BOB MARLEY - Get Up, Stand Up

10. SYSTEM OF A DOWN - B.Y.O.B.

Drets lingüístics

Dret de la llengua

Conferencia realitzada per l’advocat i notari doctor Jou.

Què és el dret i les normes jurídiques?

Hi ha diversos tipus de normes, les jurídiques, i les socials.

Les jurídiques són les que s’han de complir obligatòriament i si no es compleixen, es sancionen.

 Les normes socials, són les normes que no són obligatòries però tothom les segueix, com ara la moda o la propina.

Hi ha diversos drets:

El dret lingüístic es fa servir en llocs on s’utilitzen més d’una llengua (regulació de les llengües per la llei). Però és necessari que hi hagi una llengua en si, o sigui, que hi hagi una gramàtica i una historia.

Concretament a Catalunya, es van imposar unes normes lingüístiques que es sobreposaven al Castellà (fent referència a la justícia i actes oficials).

Al 1980 es va fer un test en el que demanaven escriptura i parlar català, i només un 14% sabia escriure’l.

Amb aquestes enquestes es va veure que s’anava molt baix en la llengua així que el que van pretendre va ser que tothom sabés el Català a Catalunya a part del Castellà.

Al 1983 es va imposar el Català als mitjans de comunicació, ensenyament, i administració de la Generalitat; es van aprovar més endavant.

Dos anys després, es va demanar que per ser funcionari, havies de saber Català.

Per entrar en coneixements, el Dr. Jou, ens ha explicat els següents termes:

Llengua oficial: és una llengua apta per a la comunicació pública entre els ciutadans i civils.

Llengua pròpia/nacional: la llengua històricament arrelada al territori, o sigui, que ha nascuda allà.

Llengua de normalització: conjunt de normatives que ha d’implantar l’estat per no assemblar-se al castellà, en el cas català.

Llengua d’identificació: llengua materna que correspon a cadascun.

Llengua d’’ensenyament: la que es dóna en l’ensenyament.

Llengua de comunicació: llengua de treball, la que s’acorda quan hi ha moltes empreses amb llengües diferents, s’acaba agafant una, normalment l’anglès. 

Notícies de Johannesburg

Notícies de Johannesburg

Des d’un bon principi Sud-Àfrica estava “dividida” en 4 grups racials: els blancs amb tots els drets, els “morenets” amb alguns drets, els indis amb pocs drets i finalment el africans amb cap dret i sempre jugaven cada raça amb ella mateixa.

Un dels líders del boicot esportiu era Dennis Brutus. Els negres eren mol bons atletes però no podien formar part de cap equip internacional només per se negre. Dennis va iniciar una “guerra” en que va utilitzar l’esport com a arma contra l’apartheid. Saben això dos agents secrets el van intentar arrestar i en el seu intent de fuga se’n trobà un de sobte que el va disparar, més tard, despès de la recuperació el van enviar a la presó. Des de allà va intentar excloure Sud-Àfrica dels jocs olímpics, però no va servir de res ja que es va posar en contacte amb un membre del COI(comitè olímpic internacional) i va rebutjar les seves peticions. Però els països africans van boicotejar els joc olímpic dient que no participarien si havien de participar amb ells. Més tard el COI va voler re-introduir a Sud-Àfrica, però Brutus va sortir de la presó i va tornar a la seva campanya. Van anar ell i els seus seguidors per tot el món aconseguint que s’unissin  a la causa arribant finalment amb 90 països al bàndol de Brutus. Al cap de dos anys va expulsar Sud-Àfrica de les olimpíades i seguidament de quasi totes les competicions internacionals menys del rugby.

Es podria dir que el rugby era el seu esport per naturalesa, era gairebé com una religió i els Springboks era el seu millor equip i ells es creien superiors als demés. Van començar una gira mundial i a tots els lloc que anaven els deien que no volien jugar amb ells i que ja podien tornar a casa. Els manifestants es manifestaven tan a fora com a dins del camp i tothom feia tot el possible per boicotejar partits, trajectes, etc. Al sortir de Gran Bretanya, un dels lloc al quals van anar, no van tornar-hi mai més, però l’equip va seguir la gira i es van dirigir cap a Austràlia. Els sindicats australians els prohibiren tot i els jugadors es van haver de comportar com a autèntics fugitius. El 1971 va ser l’últim com que jugaren contra Austràlia. Abans de que arribessin a Nova Zelanda els van prohibir que viatgessin al país però més tard van anar ells a la gira cap a Sud-Àfrica i això els va semblar molt malament a els altres països i als jocs de Montreal van abandonar 29 països només per la presència de Nova Zelanda. La gira continuava i els Springboks disputaven un partit contra els All-Blacks a Nova Zelanda. Justament uns minuts abans que comencés el partit uns manifestants van arrancar la reixa del camp amb les pròpies mans i es van posar al mig del camp. Els esforços van ser suficients com per aturar el parit, això va suposar la victòria pels manifestants.

Després del partit els policies van carregar contra els manifestants amb porres. Més tard el guanyador de les eleccions a Sud-Àfrica va ser Nelson Mandela, que va aconseguir unificar els blancs i els negres a través del rugby. 

La independència de l’Índia

La independència de l’Índia

La independència de l’Índia va succeir per una sèrie de canvis al segle XX, quan en aquell temps, l’Índia era una colònia controlada

per Gran Bretanya.

Mahama Ghandi va ser el principal col·laborador per a la independència de l’Índia, desafiant inicialment a Gran Bretanya sobre el impost de la sal i perquè els productes importats de fora, deixen sense treball als de l’Índia.

El que va fer Gahndi va ser fer una marxa cap al mar, una marxa que va reclutar més de 12000 seguidors. En aquest cas els britànics no saben què fer ja que no poden deixar que continuï amb la marxa, però tampoc el poden detenir ja que no està fent res il·legal.

Quan arriba al mar, el que fa no és res més que agafar un grapat de sal, fent que tota la multitud que el segueix, faci el mateix; unes 12000 persones agafant la sal de la platja infringint la incensurable llei de la sal.

A continuació fa una carta demanant que es tregui el impost de la sal, i ells el contesten detenint-lo, cosa que volia Ghandi, ja que això faria que més endavant, la gent es dones conte de el que està passant.

I això comença a passar als carrers, quan la gent comença a fer petites revoltes dels seguidors de Ghandi contra la policia, i més endavant els piquets ataquen les botigues d’importació Britàniques.

Un temps després els Britànics demanen parlar amb Ghandi i hi parlen durant 3 setmanes.

I gràcies al mètode que va fer servir Ghandi de la no violència, l’Índia va passar a ser independent. Ghandi va morir un any després.

A l’altra punta del món, a Nashville, està succeint una cosa completament diferent, i alhora molt semblant: la igualtat entre negres i blancs.

Els negres l’únic que van poder fer va ser fer recurs de la no violència, o sigui, tornar-s’hi però sense recurrir a la violència, sinó d’una forma pacífica i a on hi pugui participar tothom.

El que van fer els estudiants, va ser deixar-se picar i empresonar per els blancs, i aquesta petita revolta estudiantil, va fer obrir els ulls a molta gent, que es va revoltar, i que això porta a una mobilització a Nashville.

Pomises 'la vida a Jerusalem'

La vida a Jerusalem

El documental tracta sobre 7 nens àrabs i palestins que viuen en ‘mons apart’.

Per una banda, estan els palestins Yarko i Daniel. Ens expliquen la por que tenen pels atemptats als autobusos.

Després està Mahmoud, està completament d’acord en que esta és la seva terra i no la dels jueus.

També està la història de Sanabel, que diu que els jueus els van exiliar de les seves cases.
Els seu pare està a la presó per ser periodista, diu que sense motiu.

Alguns àrabs estan en camps de refugiats, aquest estan en el camp deishe.

Sadam, conte com el seu amic Basam va morir per un tret només per llençar un pedra per defensar-se.

Faraj, un altre, diu que ell també tirava pedres per defensar-se.

Des d’un primer moment de la vida dels nens, ja els ensenyen l’odi contra l’altra raça. Es veu ben clar en el documental perquè un d’ells sempre està dient coses dolentes als jueus.

Aquest es barallen per defensar els seus valors, però no s’arriben a matar.

I és quan, el director del documental, fa parlar a dos d’ells per telèfon i així conèixer-se millor. Acaben quedant per jugar i el resultat és l’òptim, els dos nens i els altres àrabs acaben jugant i pasant-so bé.

Per canviar aquesta societat s’ha de començar educant als nens de que no hi ha cap problema en que els palestins i àrabs s’estimin.